12 juny El sucre blanc: el verí legal

Sugar Blues, el llibre de William Dufty ja ens parlava el 1974 sobre el perill del sucre refinat, demostrant científicament com emmalalteix i acidifica l’organisme, la seva manca nutricional i l’addicció que causa, debilitant l’organisme, el sistema immunitari i afectant al cervell i a les emocions. Aquest best-seller hauria de formar part de la nostra biblioteca.

Quatre anys més tard, el Dr. David Reuben en el seu llibre “Everything YouAlways Wanted to Know About Nutrition”, dedica 28 pàgines (de la 207 a la 235) a la toxicitat del sucre refinat. Aquí el teniu:

El sucre blanc

Alimentación Consciente · Dr. Gabriel Cousens

Es pot considerar al sucre blanc com a aliment? Impossible, perquè el sucre blanc refinat no és un aliment. És una substància química pura, extreta de fonts vegetals, més pura de fet que la cocaïna a la qual s’assembla en molts aspectes.
El seu veritable nom és sucrosa o sacarosa, i la seva fórmula química és C12H22O11. Té dotze àtoms de carboni, vint d’hidrogen i onze d’oxigen i absolutament res més que oferir. El sucre refinat no té vitamines, no té minerals útils, no té enzims, no té microelements, no té fibra, no té proteïnes no té greixos i no és de cap benefici en l’alimentació humana.

Aleshores, el sucre no és una font excel·lent d’energia? Si ho és, però no del tipus d’energia que desitges. La venda de sucre és un gran negoci, un dels negocis més grans de la indústria alimentària a tot el món. L’única energia que proporciona consisteix en calories. La veritat és que el sucre l’únic que fa és engreixar i, encara pitjor, si et sents cansat i mancat de vigor, un terròs de sucre refinat l’únic que farà serà fer-te sentir més letàrgic i et provocarà una gana voraç.

Com és possible que el sucre ens faci sentir ensopits?

Molt fàcil. La sucrosa, és a dir, el sucre blanc refinat és una combinació de dos sucres simples, la glucosa i la fructosa. Hi ha un enzim en els intestins conegut com sucrasa que descompon ràpidament la sucrosa en glucosa i fructosa. El corrent sanguini absorbeix la glucosa i l’excés d’aquesta s’emmagatzema en el fetge. La glucosa és la gasolina del cos i ha d’haver una quantitat constant d’ella per poder realitzar qualsevol treball, com és el funcionament dels músculs, els moviments físics, la digestió, els batecs del cor, fins l’acte de pensar.
Com a resultat, es duen a terme una sèrie de mecanismes complexos en l’organisme, per mantenir en un mateix nivell. La concentració de la glucosa dins del corrent sanguini. Aquesta concentració és d’una mitjana de cent mil·ligrams de glucosa per cada cent mil·lilitres de sang, la qual cosa ve a ser, aproximadament, un gram de sucre per cada litre. Si la concentració del sucre en la sang puja d’aquest nivell, el pàncrees comença a alliberar una substància química anomenada insulina, per neutralitzar la glucosa i baixar el seu nivell en la sang. Si la concentració de glucosa a la sang baixa molt, el fetge, on hi ha glucosa emmagatzemada, allibera aquest sucre en forma d’una substància anomenada glucogen.

Tenint aquest mecanisme bàsic en ment, és fàcil adonar-se de com el sucre refinat afecta a l’organisme. Diguem que has tingut un dia molt difícil a l’oficina, i a les tres del vespre et sents exhaust, però encara falten dues hores per sortir. Llavors recordes els anuncis de pàgines completes que parlen que “el sucre és energia”. T’ho creus i et beus una tassa de cafè amb molt sucre i, potser devores dues barres de caramel al mateix temps. Acabes de congestionar el teu organisme amb gairebé cent grams de sucre pur i la glucosa de la teva sang de sobte puja fins a cent vuitanta mil·ligrams per cent. T’has ocasionat tu mateix una “diabetis temporal”, o expressat amb més delicadesa una hiperglucèmia. Et sents feble, cansat i totalment mancat d’energia. Si tens sort, el teu pàncrees començarà desesperadament a produir insulina, per contrarestar la sobredosi de sucre i, en una hora, més o menys, et començaràs a sentir millor.

Probablement hi hauràs gastat un euro, li hauràs extret al teu pàncrees la seva preciosa insulina, i s’haurà saturat de 750 calories que no necessitava, ni desitjava. A més, la quantitat exagerada d’insulina secretada pel pàncrees ocasiona que comencis a sentir una gana increïble. Et sents que et van enganyar? És clar que sí.

El sucre també s’usa per adulterar el pa. El “pa blanc enriquit” que venen al supermercat conté al voltant del deu per cent de sucre refinat. El seu propòsit és fer al producte més dolç i pesat, ja que el pa també es ven per pes. També encobreix el gust horrorós de la farina refinada i de les diverses substàncies químiques que li agreguen. Si el pa està “enriquit” amb alguna cosa és amb sucre refinat. En aquesta forma el sucre s’usa per adulterar el pa.

També es troba el sucre com a ingredient prominent en molts altres aliments en què no tenen per què estar. Quan fas sopa a casa, li afegeixes sucre? O a la maionesa? A les galetes salades? A les verdures fresques? Els processadors d’aliments afegeixen sucre a tots els productes. El sucre també és un ingredient prominent en cada un dels següents aliments semipreparats, o ja preparats. Crema de cacauet, aliments per al bebè, salsa per tallarines, menjars congelats, pizza congelada, amaniments per a amanides, alguns cafès instantanis, postres de gelatina, verdures enllaunades, suc de tomàquet, salsitxes i aquests pols de colors brillants que es fan servir per preparar begudes amb gust de fruites per als nens.

Una ràpida revisió als productes alimentaris més comuns et mostrarà el fàcil que és arribar als setanta-cinc quilos de sucre, que la majoria dels nord-americans consumeix a l’any.

Les begudes de cola proporcionen el cent per cent de les seves calories del sucre que contenen.

I com va començar aquest negoci del sucre en tots els productes?

Bé, a més de ser barat, el sucre és una bona amiga dels processadors en molts altres aspectes. Dissimula el sabord’ingredients inferiors i, de vegades, fins en estat de descomposició. La carn per dinar que probablement un no podria prendre en una altra forma, gairebé sap bé quan se li agrega sucre. Les cadenes de restaurants de menjars ràpids, estimen el sucre. La posen en la carn picada infrerior, en els hot dogs, en el pollastre fregit, en els hot cakes, en les coques de peix i en gairebé tot. Si tenen suficient sucre (i sal), la majoria dels aliments de ràpida preparació saben prou bé com per menjar-los. Però el truc més brut, pel que fa al sucre, se’ls juga als consumidors més innocents i indefensos de tots. A qui? Als nadons. Les companyies gegantines que elaboren “aliments” per a nadons, saben dues coses importants referents a la venda d’aquests productes. En primer lloc, han de fer que els nadons es mengin els seus productes. I això és un problema. El “menjar” per a nadons està sobrecuinat, sobreprocessat, és simple i no té gust. Per això és tan esponjosa, pastosa i espantosa a la vista. Però l’ingredient secret és el sucre. Una bona quantitat de sucre fa que les verdures, les fruites, i tota la resta que es prepara per al nadó, sigui més acceptable per a aquest i, particularment, per a la mare. Si els nens es mengen aquesta pasta salada impregnada de sucre, que passa per “aliment” per al nadó, la mare se sent feliç. Dóna de menjar al seu nadó més ràpid i fàcil i li queda temps per a les seves interminables tasques. Però hi ha, a més, un altre avantatge comercial per afegir sucre al “menjar” per a nadó, l’engreixa.

Fa setanta-cinc anys la tuberculosi era un problema seriós de salut, i un dels símptomes obvis d’aquesta malaltia era una greu falta de pes. En aquesta època els nens grossos estaven lliures de tuberculosi. Encara que avui dia la tuberculosi està sota control, a les mares modernes encara els agraden els nadons grossos. I els pediatres els pesen en cada visita i anoten el seu pes en el seu registre especial. Els nens que s’alimenten amb “menjar” especial ja preparat, per a nadons, són grossos i els nadons grossos produeixen beneficis. Però, en realitat els nadons grossos estan sans? No. Els nens prims són sans. Els nadons grossos seran adults grossos. Els adults grossos tendeixen a ser adults morts. El sucre no té per què estar en els aliments del nadó. I només hi ha un altre aliment en el qual el sucre fa més mal que en els anomenats “aliments” per a nadó.

Quin és? Les Fórmules per a lactants. Només hi ha un aliment nutritivament adequat per als lactants: la llet humana. És perfecta des de tots els aspectes, tant per a la mare com per al nadó. Només no hi ha utilitats de la venda de llet materna, i si n’hi ha, immenses, en la venda de llets d’imitació, conegudes com “fórmules per a lactants”. Són barates en la seva elaboració, duren indefinidament i es venen a preus molt alts. Engreixen als nadons, fan més fàcil la vida a la mare i enriqueixen les empreses que les comercialitzen però no són bones per a la salut dels nadons.

Però, si no són bones per als nadons, com és que les venen tant i com és que els pediatres les recomanen?
Perquè els pediatres no són experts en nutrició. Són homes i dones ben intencionats que treballen intensament, una diària lluita contra la malaltia. La major part d’ells simplement no tenen el temps, o els antecedents necessaris, per dedicar-se a estudiar una millor nutrició perquè els nadons creixin més sans. A més, els venedors de llet artificial els porten l’avantatge. En l’actualitat, quan una mare surt de l’hospital, als Estats Units, li donen gratis una gran caixa de llet artificial, perquè la mare la doni al nadó i aquest s’aficioni a ella. Una de les companyies internacionals més grans que elabora “formules per a lactants”, fins i tot contracta dones venedores i les vesteix com infermeres, perquè recorrin les endarrerides poblacions africanes, dient-los a les mares que la seva llet emmalaltirà als nadons i que la seva única esperança és comprar la fórmula artificial.

Vegem que contenen aquestes llets artificials, per poder jutjar.

L’ingredient bàsic d’aquestes “fórmules”, és llet de vaca descremada i dessecada. El segon ingredient, generalment, és lactosa, un tipus de sucre refinada composta de glucosa i galactosa. El següent ingredient en ordre de quantitat és el nostre vell amic l’oli de coco. Uf! Ingereix una barreja de llet descremada en pols, sucre i oli de coco durant el dia i comprendràs per què el teu nadó l’escup. La resta de la llarga llista de vitamines i minerals artificials és present en la barreja en quantitats infinitesimals. L’única raó per la qual els nadons prenen aquestes fórmules, és perquè ells no poden sortir del bressol i anar al refrigerador per buscar alguna cosa decent que menjar. I, és més, les “fórmules per a lactants” i els “aliments” per a nadó que contenen sobredosis de sucre predisposen als nois a coses pitjors.

A quines coses?  

A una vida d’addicció al sucre. Una vegada que el sabor dels aliments endolcits en extrem queda gravat al paladar del nen, roman aquí per sempre. El nen nord-americà de mitjana consumeix a l’any més de deu quilos de dolços i caramels, gairebé cinc-centes ampolles de begudes endolcides i dues-centes peces de xiclet per mastegar endolcit. La majoria dels adults no ingereixen res que no estigui molt ensucrat, des vi, cervesa i còctels, fins entrepans, refrigeris i verdures congelades. (Sí, la cervesa conté molta sucre, es diu maltosa). Aquestes són males notícies per a tots, excepte per als que venen sucre.

Un dels aspectes d’aquestes males notícies són les càries dentals. El cost dels tractaments dentals actualment, als Estats Units, arriben a sis milions de dòlars. I la taxa de dents corcats augmenta tan ràpid, que si els dentistes del país treballen quatre hores diàries, durant els set dies de la setmana, tapant dents corcades, al final de l’any hi hauria la mateixa quantitat de dents esperant ser tapats, que els que havia al principi de l’any. Veient-d’una altra manera, en cada cent homes que entren al servei militar als Estats Units, els dentistes militars tapen sis-cents dents, fan 112 extraccions i col·loquen quaranta peces dentals postisses. La causa principal de les càries dentals, la constitueix el sucre refinada en l’alimentació.

Hi ha una solució més segura i efectiva: deixar d’ingerir sucre refinada.

També hi ha un altre petit problema quan s’ingereix tanta sucre.

Quin és?

Que li pot causar a un la mort. No hi ha dubte que la diabetis mellitus, coneguda com “diabetis de sucre”, és ocasionada pel consum excessiu de sucre refinat i, en menor grau, de carbohidrats refinats. Vegem en què consisteix la diabetis, per veure quin paper juga el sucre a l’origen. Quan es consumeix sucre refinat, i aquesta penetra en el torrent sanguini, el pàncrees produeix una substància química anomenada insulina, que regula el nivell del sucre a la sang.

La insulina té efectes immediats en la reducció del nivell de sucre en la sang, per protegir els òrgans vitals, incloent al cervell, d’una sobredosi de sucre.

Una quantitat excessiva de sucre en la sang pot ocasionar un patiment que es coneix com a coma diabètic, que pot produir dany ràpid i permanent en el cervell i, després la mort. Una quantitat excessiva d’insulina, pot provocar un xoc insulínic, que també pot produir dany cerebral i la mort. Per això el diabètic, durant tota la seva vida, oscil · la entre el coma diabètic i el xoc insulínic. I encara pitjor, els diabètics i els seus parents han d’acceptar la realitat, no importa el desagradable que sigui, si volen tenir una oportunitat per superar la seva malaltia.

No importa la cura amb que controli la seva dieta, no importa la constància amb que prengui la seva insulina, el diabètic pot adquirir una greu infecció a partir de la més lleu rascada, o pot començar a patir gangrena en dits de mans i peus, així com en altres parts del cos, sense previ avís, havent de patir l’amputació. És extremadament vulnerable a la pressió sanguínia alta, hi ha una taxa immensament elevada d’atacs cardíacs entre els diabètics i també la possibilitat que quedin cecs parcialment o totalment. La insuficiència renal és un altre perill seriós que corren els diabètics. Molts diabètics homes poden esperar una impotència sexual total i permanent, la qual encara no és curable, ni existeix tractament per a ella. Fins a la tuberculosi passa dues vegades més entre diabètics que entre els que no ho són. I la medicina “moderna” no té res més que oferir al diabètic que una recepta per a una xeringa, una agulla i un flascó d’insulina. El metge prescriu una dieta, que cap persona normal podria seguir, i li dóna una altra cita per al mes següent. Aquest tractament és el que ha enriquit fabulosament als pocs laboratoris que produeixen la insulina i, al mateix temps, ha convertit en addictes a la insulina als dotze milions de diabètics que es calcula que hi ha als Estats Units.

S’han elaborat medicaments antidiabètics orals, però no han estat molt efectius, i ja s’han retirat precipitadament del mercat un o dos. Però hi ha una manera per millorar la salut del diabètic que no costa un cèntim i que, en realitat, el pot ajudar a superar amb excés la seva malaltia. Quin és? Bé, en primer lloc hem de comprendre que la diabetis no és simplement una deficiència d’insulina. De fet el diabètic tendeix a tenir més insulina que el que un esperaria. La diabetis és el resultat de l’esgotament del pàncrees causa d’una constant sobredosi de sucre refinat i carbohidrats refinats.

Hi ha tantes proves d’això, que és increïble que s’hagi passat per alt durant tant de temps. El resultat que ve a continuació és l’evidència científica, incontrovertible, que estableix a la diabetis com el resultat de l’esgotament pancreàtic, a causa del consum excessiu de sucres (i carbohidrats).

• La diabetis és gairebé desconeguda en els països no industrialitzats (incorrectament anomenats “primitius”), que gairebé no consumeixen sucre i carbohidrats refinats.
• Tan aviat com les poblacions d’aquests països comencen a consumir sucre i carbohidrats refinats, la diabetis comença a prendre auge. Generalment, hi ha un període de vint anys a partir del principi del consum de sucre refinada, fins a la incidència en gran escala d’epidèmia de diabetis.
• Com corol·lari al incís número 2, el període latent en l’individu mitjana, també és de vint anys començant amb el consum fort de sucre en la infantesa.
• S’ha emprat malament la creença que la diabetis té un component hereditari, per insistir que la quantitat de sucre refinada que s’ingereix, no té res a veure amb la malaltia. Això no és veritat. Escoltem el que diuen llibres de referència acceptats com és The Merck Instruccions of Diagnosi and Treatment:
• “Tot i que des de fa molt de temps s’ha reconegut l’existència d’un component genètic en els diabètics, la forma en què aquest es pot heretar encara no s’ha definit. Les dades epidemiològiques s’inclinen més cap a un patró autosòmic recessiu, encara que no queda exclòs un model hereditari multifactorial“.

Després de consumir sucre seva pàncrees començarà desesperadament a produir insulina, per contrarestar la sobredosi de sucre.

És tranquil · litzant. En realitat, això últim traduït a un llenguatge accessible quedaria així: “Els metges han notat que la tendència cap a la diabetis es repeteix dins de la mateixa família, però no saben exactament com succeeix això. Després de revisar i estudiar a molts diabètics sembla que els gens recessius tenen alguna cosa a veure, però ningú sap en realitat què és el que passa “.
Està bé, tornem a la realitat. Si els pares consumeixen molt sucre, el fill qui seu a la taula amb ells també la consumirà en grans quantitats. Tots tenim un organisme diferent, i un pàncrees diferent, per això algunes persones poden assimilar més sucre que altres. Però si mare i pare li donen al seu nadó una fórmula làctia que conté més de la meitat de sucre i el crien amb “aliment” per a nadons que ja ve preparat, les probabilitats que aquest nen pateixi diabetis quan creixi són grans. I si després segueix prenent “cereal”, del qual ja hem parlat, que conté 56.45 per cent de sucre, què li espera al pobre nen?

S’han dut a terme estudis científics meticulosos i responsables, en els quals s’han rastrejat els orígens de la diabetis en races que, alguna vegada, es van trobar totalment lliures d’aquest patiment, i s’ha arribat al moment en que el seu consum de sucre refinada va començar a augmentar. Aquests estudis abasten les següents nacions: Islàndia, Israel, Sud-àfrica, l’Índia, Trinitat, els esquimals de Canadà, els esquimals de Groenlàndia, Bangla Desh, els indis cheroqui, Iemen, Nova guinea, Polinèsia i diverses dotzenes més.
En cada cas els resultats van ser idèntics: virtualment zero diabetis fins que el grup va començar a consumir sucre refinada en grans quantitats, de trenta i cinquanta quilos a l’any, és a dir, una mica menys que el que consumeixen els nord-americans.
Aquest pols blanca cristal·lina, anomenat sucre, ha ocasionat més patiments i morts a la raça humana que la pols blanca cristal·lina, anomenada cocaïna. Si un ven un quilo de cocaïna, es converteix en criminal i ha de pagar una pena de vint anys de presó. Si un ven un quilo de sucre es converteix en botiguer, i se’n va dues setmanes a Miami, durant l’hivern.
Bé, ara tornem al nostre assumpte. En primer lloc, per salvar els teus nens de la diabetes ves al rebost de la teva cuina i llença tot el que contingui sucre refinat. Llegeix les etiquetes i si trobes qualsevol d’aquestes paraules llença el recipient i el contingut; sucrosa, fructuosa, glucosa, maltosa, lactosa, galactosa, mel de canya, mel de blat de moro, sucre de blat de moro, sucre invertida, dextrosa i qualsevol altra cosa que suggereixi sucre refinada. Llenceu la maionesa, la salsa quetxup, tots els refrescs, tots els cereals per esmorzar que continguin sucre, tots els pastissets comercials, pastissos, dolços, galetes, entrepans i postres de gelatina comercials, i tot allò que sigui font oculta de sucre refinat.

Llença tot el pa blanc d’imitació, llevat que el venedor pugui certificar que no conté sucre de cap tipus. En resum, que la teva llar quedi el més lliure possible de sucre refinat. Al final d’aquest capítol esmentarem el tipus d’edulcificants que es poden usar sense córrer risc. Després, seguiu el mateix procediment pel que fa a tot tipus de carbohidrats refinats. Desfes-te de tot el que contingui farina blanca refinada. Llença l’arròs blanc, la farina blanca i les pastes de farina refinada, encara que siguin de color groc. També les tallarines i els macarrons blancs, i qualsevol de les cinquanta varietats de pastes, que pot haver a casa. 
Basat en evidència científica aclaparadora, aquesta és l’única i més efectiva mesura que pot un prendre per protegir-se a si mateix i la seva família contra aquesta terrible malaltia. Si vostè ja és diabètic, digui-li al seu metge que estudiï les noves i importants tècniques de tractament per la diabetis, juntament amb una dieta alta en carbohidrats i d’alta fibra. En realitat, només consisteix en donar-li al diabètic una dieta normal, composta de carbohidrats no refinats i molta fibra.

El tractament diabètic de la diabetis, es basa en el fet que el diabètic pot produir fins al seixanta per cent de la insulina que necessita. Si se li donen carbohidrats sense criteris de pàncrees danyat podrà fer la seva feina més o menys bé. Però si se li aclapara amb gelat, pa de pessic i galetes salades no tindrà oportunitat de fer-ho. És com demanar-li a algú que mogui 250 quilos d’un costat a un altre de l’habitació. Si tracta de fer-ho d’una sola vegada es pot esquinçar un múscul, elevar la seva pressió sanguínia, provocar-se una hèrnia i potser fins a un atac cardíac. Però si mou dotze quilos cada vegada, no hi ha esforç. Molts diabètics poden fins assimilar carbohidrats no refinats, en quantitats raonables, si a més consumencantidades generoses de fibra. En alguns experiments una dieta d’alta fibra amb carbohidrats no refinats ha permès a alguns diabètics deixar la insulina per complet, i altres, reduir enormement la quantitat necessària d’ella.

• La diabetis és una malaltia comuna, la incidència va en augment en els països industrialitzats, aquesta es relaciona directament amb el consum de sucre refinada i de carbohidrats refinats.
• La diabetis és una malaltia virtualment desconeguda en les societats que no consumeixen sucre refinada o carbohidrats refinats.
• Les persones pertanyents a aquestes societats que ingereixen grans quantitats de sucre i de carbohidrats refinats també comencen a patir de diabetis.
• La insulina no és una cura per la diabetis. La insulina ni tan sols és un tractament efectiu per la diabetis. La insulina els dóna als diabètics, i als metges, la perillosa il·lusió que poden prendre sucre i carbohidrats refinats, sense danyar-se a si mateixos.
• Les proves han demostrat que les dietes d’alta fibra, lliures de sucres refinats o de carbohidrats refinats, poden disminuir o eliminar la necessitat d’insulina en els diabètics.
• La millor manera de prevenir la diabetis és seguir l’exemple de les anomenades societats primitives, i eliminar el més completament possible el sucre refinada i els carbohidrats refinats de la dieta, i especialment de la dieta dels nens.
• L’assoliment més impressionant dels tractaments “moderns”, per a la diabetis, és que la taxa de mortalitat ha augmentat en un cinquanta-dos per cent en els últims setanta anys! Però hi ha una cosa pitjor que això. El 1900 no hi havia antibiòtics, ni hospitals moderns. No existia la prova de l’orina per al sucre, no hi havia ordinadors mèdiques de milions de dòlars i no hi havia superespecialistes en diabetis. Generalment, un simple rascada, o una ungla enterrada del peu, eren motiu suficient per enviar a un diabètic a la tomba. Avui dia tenim tot, incloent la insulina, i moren un cinquanta per cent més de diabètics, que al principi del segle. Podrien ser responsables els bescuits i les galetes salades? O podria ser la insulina?
• Darrere de la taxa de mortalitat tan astronòmicament alta de la diabetis, es troben xifres encara més impressionants, ja que la majoria dels diabètics moren d’infarts, d’insuficiència renal i d’atacs cardíacs, ocasionats per la mateixa malaltia.

Nutrients i minerals en el sucre
Sucre: Calci zero; Fòsfor zero; Ferro zero; Potassi 0,85: Sodi 0,28. Vitamines: Tiamina 0; Riboflavina zero; Niacina.
Mel de canya: Calci 195 mg.; Fòsfor 24 mg.; Ferro 06/04; Potassi 836 mg.; Sodi 27 mg.; Vitamines: Tiamina 0,3; Riboflavina 0,5 Niacina 57 mg.

Aquí ho tenen, amics. Quan mengen sucre no estan menjant res que sigui nutritiu.

No et deixis enganyar pels valors del sodi i del potassi. Són les substàncies químiques més comunes sobre la terra, es troben en tot.

Però el sucre morè tampoc sembla tenir molt pel que fa a nutrients, no és així?
El que tingui, ho té perquè el Creador el va posar, i pots estar segur que estan presents altres elements nutritius que encara han de descobrir els nostres insignificants intents d’investigació científica. I no menyspreis aquest mig mil·ligram de niacina natural pura en cada trenta grams, o aquests 195 mil·ligrams de calci orgànic, o aquests 24 mil·ligrams de fòsfor, o aquests 04/06 mil·ligrams de ferro.

Bé, si el sucre és tan horrible què tal els edulcorants artificials? Com els ciclamats? Els ciclamats ocasionen càncer en els animals de laboratori.

Entre aquests additius alimentaris menys coneguts, però igualment letals estan:
L’oli de càlam (un saboritzant): càncer en els intestins.
El safrol (un agent saboritzant): càncer al fetge.
La tiourea (un preservador): càncer al fetge
El dietilpirocarbonato (un preservador per les begudes): càncer

Tots aquests additius eren presents en els aliments en quantitats perilloses, tots ocasionen càncer. Alguns d’ells finalment, ja no s’agreguen als aliments, però només després d’una gran batalla contra els processadors d’aliments i contra els venedors d’aquests. Hi ha gairebé cinc mil substàncies químiques exòtiques que se li afegeixen als aliments en l’actualitat i, moltes d’elles, són sospitoses de ser possible causa que el consumidor acabi els seus dies en un hospital per cancerosos. Ara que s’han eliminat els ciclamats, encara que els elaborats d’aliments encara lluiten per tornar-los a utilitzar, el principal dulcificant artificial als Estats Units és la sacarina. El 1879 Constantin Fahlberg i Ira Remsen descobrir la sacarina. Prové del quitrà d’hulla, una substància negra apegalosa i de consistència gomosa que es deriva del carbó mineral. (Per cert, aquests colorants artificials que produeixen càncer també provenen del quitrà d’hulla). El 1907, sota la presidència de Teddy Roosevelt, es va establir la Junta d’Inspecció d’Aliments i Medicaments (la precursora de la Direcció d’Aliments i Medicaments). El doctor Harvey Wiley va ser el primer director, i el seu primer acte oficial va ser prohibir l’ús de la sacarina en els aliments, per ser una substància química perillosa.

Si es va prohibir, com és que la meva beguda dietètica té sacarina?
Gràcies al tossut Teddy Roosevelt, que, quan va saber que la sacarina quedava prohibida, va muntar en còlera, doncs sent una mica grassonet, li agradava usar-la en el seu cafè. Pel que va nomenar una comissió, perquè tornés a avaluar el perill de la sacarina. I endevini qui era a la comissió. Un petit home anomenat Ira Remsen, el pare de la sacarina. Per descomptat, es podia predir que la comissió havia de decidir que no hi havia perill en l’ús de la sacarina, i per això es troba en tot tipus d’aliments processats light. Però probablement no es trobi en tot durant molt temps més, perquè al Canadà, on aparentment la gent no li agrada la idea de morir de càncer, van revisar les històries mèdiques de les persones que usaven sacarina. Després d’estudiar a un grup de quatre-cents vuitanta homes, els investigadors van arribar a la conclusió que els consumidors de sacarina tenien 170 per cent més de probabilitats de patir càncer, que els que no la consumien. Això sembla ser el que tracta la clàusula Delaney, oi?

Prendre sucre causa: diabetis, obesitat, atacs cardíacs, càries dentals, infeccions orals i vaginals, infeccions urinàries cròniques i ceguesa.

La venda de sucre és un gran negoci, un dels negocis més grans de la indústria alimentària a tot el món

(Pel Dr David Reuben, extracte del seu llibre: “Tot el que vostè sempre ha volgut saber sobre la nutrició”. Pàgines 207-235. Mèxic DF. 1981)

A més d’aquestes dues referències (Sugar Blues i l’informe del Dr. David Reuben), actualment s’ha publicat un llibre moltinteressant que parla del sucre i de la diabetis:

– Hay una cura para la diabetis, del Dr. Gabriel Cousens. Aquest llibre, s’ha convertit en l’actualitat en una lecturaobligada per als amants de la salut i de l’alimentació conscient.